23 de novembre de 2010. 1:45 A.M.
El pròxim dilluns dia 29 de novembre a les 9 de la nit, es celebrarà el Clàssic, un dels clàssics mes igualats dels últims anys, alhora que un dels mes decisius, vista la diferència entre els dos grans de la lliga i la resta dels participants a la mateixa.
Sempre s’ha dit que en aquests partits s’hi juguen mes de tres punts, i és veritat, fins i tot m’atreviria a dir que els punts no són ni de bon tros el mes important de la confrontació.
M’explico, si ens fixem en els últims enfrontaments entre Barça i Madrid, ens trobem que, tot i que el Madrid ha perdut els dos últims anys al camp nou, paradoxalment n’ha sortit reforçat, i després de la ensopegada ha encadenat una sèrie espectacular de victòries que li han permès lluitar per el campionat fins a l’últim minut. Això és perquè aquests dos anys el Madrid arribava al Camp Nou amb l’objectiu basic de no ser arrasat i els resultats “ 2 a 0 i 1 a 0” i les sensacions van ser de que l’equip havia aguantat l’estampida bastant bé. Per veure-ho millor ens podem fixar en els partits al Bernabeu d’aquests dos últims anys. Després del 2 a 6 el Madrid va ser incapaç de poder guanyar un altre partit en tota la temporada i tot i que el Barça es va deixar punts a Mallorca i contra el Villareal, el barça es va proclamar campió amb solvència. En canvi tot i que el barça va guanyar 0 a 2 aquest últim any, el Madrid va seguir guanyant i optant al títol fins a l’últim partit a on veient-ho ja tot perdut es van deixar anar. A l’inversa va passar fa tres anys quan el 4 a 1 sofert per el Barça a Chamartin “a part del passadís” va enterrar l’equip de Frank Rijkaard i Ronaldinho que no va poder ni conservar la segona posició a l’acabar la temporada.
En resum, mes que els tres punts “tot i que són molt importants” el realment important en aquests partits és la imatge que dóna cada equip. Per mi la lliga no es guanya mai en aquests partits, però un correctiu sever si que te la pot fer perdre.
Passem al punt de vista purament esportiu:
El Madrid i el Barça arriben al clàssic pràcticament igualats però jugant de dues formes molt diferenciades.
L’un juga amb la possessió de la pilota com a religió, sol tenir unes marques de possessió que ratllen en la majoria dels partits el 60 o 70%, busquen sempre l’atac però amb paciència. El seu joc consisteix en fer córrer la pilota d’un jugador a l’altre, d’una banda del camp a l’altre fins que es produeix un desajust defensiu. Per jugar d’aquesta manera és vital no perdre la pilota en situació compromesa, i aquí és on entra l’altre equip. Aquest aprofita aquests errors i arma contraatacs fulminants gràcies a la velocitat i tècnica dels seus davanters habilitats sempre per l’enllaç “mitja punta” o un dels mig centres, és a dir, joc directe, intentar arribar a la porteria contraria amb els mínims tocs possibles, millor 3 que 4. No crec que faci falta dir qui és qui no?
El Madrid juga amb un 4-2-3-1, o un 4-3-3 amb dos mig centres defensius, bé a ser el mateix. És un equip que es troba còmode defensant a darrere i aprofitant els errors del contrari per destrossar-los amb una contra fulminant. A darrere tenen jerarquia “Carvalho” i velocitat i contundència “Pepe, Ramos” tot i que la lesió que l’any passat va afectar al central portuguès, li ha limitat un punt la velocitat convertint-lo en un possible problema per el seu equip, ja que si no talla la pilota talla la cama “de vegades casi literalment” cosa que el converteix en un candidat a deixar el camp prematurament en qualsevol acció aïllada. En Sergio Ramos en canvi , tot i ser bastant dur, no representa un problema a priori en aquest sentit, però continua tenint desconnexions defensives greus quan puja per la banda que el fan ser vulnerable. Amb tot el punt feble del Madrid a la defensa es troba al lateral esquerre “Marcelo”. Tot i que el brasiler ha crescut molt l’últim any, continua essent l’home mes fluix de la defensa, essent relativament fàcil de superar en l’un contra un i tenint un posicionament com a mínim regular, amb tot si pot pujar per banda ofensivament és un element a tenir en compte. Els dos pivots son X.Alonso i S. Khedira, el primer posa experiència, control de la pilota, bon desplaçament en llarg i jerarquia , i el segon posa, bon toc en curt, presència física, i tot i que de moment no ho ha demostrat del tot a l’equip blanc, és un jugador amb bona arribada a l’àrea contraria. Entre línies trobarem a Özil, és una de les perles de la nova selecció alemanya, te visió, arribada, tècnica, velocitat i xut, a part gracies a la seva joventut la seva progressió el pot convertir en un dels grans a nivell mundial, és l’encarregat de proveir la davantera de bones pilotes i jugar-la amb sentit. A la davantera, tot i així és a on el Madrid realment marca les diferències. Els tres estilets comparteixen velocitat, tècnica i definició, tot i així juguen dos rols diferents. Di Maria i Higuaín són el perfil baix, ja sigui des del centre o la banda son els primers a pressionar, fan quilòmetres darrera els defenses entorpint-los tot el que poden sense oblidar-nos que en atac són capaços de desbordar en l’un contra un posant centres interessants o finalitzant ells mateixos “sobretot Di Maria”, o desmarcant-se, buscant segones opcions, rebots o arrossegant els defenses creant espais per el perfil alt “Higuaín”. Aquest perfil alt és ni mes ni menys que Cristiano Ronaldo, ell no aporta defensivament, però ho supleix de sobres en atac, te dribbling , xut , velocitat, màgia i capacitat creativa ”última passada” tot i que molts cops peca de individualista i es complica en accés en les seves accions o acaba xutant des de posicions inversemblants, a part de que es troba molt mes còmode amb espais per davant.
El Barça també juga amb un 4-3-3 però només amb un mig centre defensiu, el seu joc és la possessió constant i la pressió en cas de perdre la pilota per poder-la recuperar com abans millor. La seva defensa la formen el tàndem Puyol Piqué, el primer aporta experiència, posicionament defensiu, entrega per sobre de tot i capacitat de sacrifici, en contra d’ell s’ha de dir que és el mes dèbil a l’hora de jugar la pilota i que ha perdut un punt de velocitat amb els anys “tot i que això ho supleix amb el posicionament abans esmentat, cosa en la que ha anat evolucionant amb el pas del temps”. En Piqué per altra banda aporta bona sortida de pilota, fortalesa en defensa , capacitat en el tall i tot i que sobrepassa el metre noranta velocitat en defensa, els seus punt dèbils son que de vegades peca de floritures quan no toca i una tendència casi patològica a anar a terra per tal de tallar els possibles centres dels davanters que l’han superat per banda, donant-els-hi la possibilitat de retallar-lo i encarar porteria ”per ex. Gol anul·lat a CR7 al partit Portugal Espanya”. Als laterals i trobem dos rols completament diferenciats. A l’esquerre Abidal “tot i que cada cop s’ofereix mes en atac” és el lateral defensiu, ràpid, potent, atent a les cobertures i sacrificat, és l’encarregat de donar equilibri i impedir que la defensa quedi desguarnida. A la dreta i tenim l’altre cara de la moneda, Dani Alves és mes extrem que lateral “tot i que la seva espectacular condició física l’hi permet pujar i baixar per la banda durant els noranta minuts”. Ell aporta un plus a l’atac blaugrana permetent que l’extrem del seu cantó pugui traçar diagonals i intentant crear superioritat per la seva banda en cada jugada, encara que de vegades la seva vocació ofensiva fa que perdi la posició o perdi pilotes en fase de creació que poden representar un greu problema per l’equip. El mig centre defensiu de l’equip és S. Busquets. Ell és l’encarregat de acabar de donar equilibri a l’equip, enllaçant amb els creadors del joc ”Xavi i Iniesta”i cobrint les pujades dels laterals “generalment Alves”. Cada any creix mes i ha tancat moltes boques “la meva entre d’altres” però de vegades regala pilotes sense cap sentit, i donada la seva posició al camp aquestes són sempre molt compromeses. Els dos centrecampistes creadors no necessiten presentació. L’un “Xavi” és un metrònom sobre el que "s’apoia" tot , la seva influència sobre l’equip és espectacular, i normalment si ell no està be, l’equip ho nota i molt. Xavi és passada curta o llarga amb sentit, assistències i assegurança de mantenir la possessió, tot i així, l’hi falta un pèl de físic i més arribada a l’àrea ”tot i que últimament ha millorat una mica en aquest aspecte”. L’Iniesta per la seva banda, és un jugador que la condueix mes, te una gran visió de joc i una gran capacitat amb l’un contra un, l’hi falta una mica de xut “Stamford Bridge és l’exempció” i potser ser una mica mes “gana”. A davant hi tenim el trident format per en Pedro, en Villa i en Messi. En Pedro ofereix arribada per banda, dribbing i xut amb ambdues cames, apart de sacrifici i pressió en fase defensiva. El Guaje ofereix experiència a l’atac, desmarcades constants, mobilitat i “encara que aquest any toca massa els pals” definició, en defensa participa en la pressió intentant provocar l’error del defensa. En Messi ofereix última passada, velocitat, tècnica, i últimament xut des de la frontal i molta mes definició, en fase defensiva tot i ser l’estrella de l’equip pressiona moderadament però amb molta efectivitat.
Veient com juga cadascú fa preveure que per lògica el Barça dominarà la posició, i el Madrid esperarà organitzat al darrere, encara que, pressionant la sortida de pilota del Barça i esperant el mes mínim error d’aquests per generar un contraatac casi segur definitiu. Aquest crec que és el partit que preveu tothom i m’imagino que l’entrenador del Madrid no tardarà a escalfar l’ambient “Després de la jornada de Champions m’imagino”, ja que l’entrenador del Madrid sap que la línia entre la concentració i la precipitació és molt fina, i el Barça precipitat deixa moltes facilitats en defensa. Per el Portuguès els partits no duren mai només 90 minuts i a Can Barça han caigut massa cops al mateix parany. La missió d’en Guardiola és no deixar-se arrossegar al terreny del Portuguès i assegurar que no hi hagi sobreexcitació dins la plantilla.
No em qüestionaré quina és la millor de les dues formes de jugar, ja que no considero que cap de les dues sigui mes bona que l’altra “Son el Ying i el Yang”. Simplement els entrenadors, els bons entrenadors almenys, han de jugar segons les qualitats que te la plantilla. Si el Barça o el Madrid intentessin jugar per norma tal i com ho fa l’altre els resultats no crec que fossin massa satisfactoris, ni d’una banda ni de l’altra
Per anar acabant, només dir que espero que guanyi el millor, però sobretot espero que el titular de l’endemà sigui que ha sigut un partidàs entre aquestes dues formes d’entendre el futbol i que Europa ha quedat bocabadada per el nivell mostrat per els dos bucs insígnies de la lliga Espanyola.
